Germans condicionats per la pàtria.

La història que explicarem és totalment verídica. Tracta sobre l'amor incondicional que existeix entre dos persones unides per l'esport, però separades per la pàtria. Esperem que us agradi.

Vlade Divac i Drazen Petrovic són els nostres protagonistes. Tots dos Iugoslaus, van ser uns superdotats del bàsquet cuan eren joves. Capaços de aniquilar qualsevol equip, van ser una revolució.
Però en aquella època hi havia un problema molt gros, anomenat independència. Divac era (i és) Serbi, mentres que Drazen era Croat.
En plens anys 80-90 la caldera de Iugoslàvia començava a escalfar-se amb el comportament dels Croates, que tenien ganes d'independència. Però tornem al tema principal, l'esport.

Amb 14 anys Divac ja despuntaba en el món del bàsquet, amb la qual cosa va marxar a entrenar amb la selecció nacional júnior. Amb 18 anys va ser fitxat per primer cop a la seva vida de forma professional pel Partizan de Belgrad. Allà va començar la seva carrera.
Però Divac no era l'únic dotat a Iugoslavia. L'acompanyaven Toni Kukoc, Dino Ratcher o Zarco Paspal.

Drazen era una altre història. Mentre aquestes petites estrelles anaven fen-se conegudes, Drazen ja era un gairebé un mite. La gent comentava que era capaç de anotar 102 punts ell sol en un sol partit. S'aixecava cada dia a les 6 del dematí per entrenar ell sol, diblant unes cadires. Es deia que sería el millor jugador de bàsquet d'Europa. Ell ja jugava a la selecció Iugoslava en aquells moments. Era un fenòmen.

El temps anava passant i aquesta generació de fenòmens del bàsquet anaven trobant-se junts, a la seleció Iugoslava. Premis, campionats i reconeixements eren la seva especialitat. Amb aquest llaç esportiu va nèixer un de germans. Drazen i Divac.
Es trucaven cada dia, es veien, entrenaven. Gairebé vivien sota un mateix sostre. Es va crear una gran amistat.

Tots dos van marxar a l'NBA gairebé als 90. Les coses a Iugoslàvia no pintaven gairebé. Acabava de explotar la guerra de independència Croata. Tota Iugoslàvia estava sotsmesa al caos, quan acabada la 1 temporada que van passar els nostres amics a l'NBA va arrivar el campionat del món d'Argentina 1990, on es van proclamar campions del món. Però aquell moment va ser el pitjor per Vlade en tota la seva carrera professional.

Entre el caos de la eufòria, un aficionat amb una bandera Croata va entrar al camp. Vlade, només en veure'l va sortir disparat cap a ell i li va dir: "ha guanyat Iugoslàvia, no Croàcia", mentres el rebutjaba cap a la grada.

Aquest error va ser el desencadenant de la roptura d'amistat entre Vlade i Razen, ya que a aquest últim li va saber molt greu aquest fet.
Van perdre el contacte total. No parlaven, no jugaven junts, no es miraven.... Tot per culpa de la pàtria.

Divac volia arreglar aquesta situació però Drazen semblava que no, mai ho arribarem a saber.
Poc temps després, Drazen va morir en un accident de cotxe a Croàcia, ya independitzada.
Divac va ser traspasat l'any 96 a cambi de Kobe Bryant. Uns anys mes tard es va retirar.

Com podeu observar, la terra on neixem i creixem, és sagrada, i més en temps tant difícils. Els humans som aixì. Podem ser Catalans o Españols per exemple, depenent del punt de vista i la ideologia de cadascú.
Igual que Divac i Petrovic, moltissímes persones van trencar vincles per culpa d'aquest aconteixement. Es que mai podrem anar tots a una?
Sembla a ser que no.

Voldríem recordar a les víctimes de la guerra de Yugoslàvia., perquè el que va pasar va ser un autèntic, "autogenocidi". Fins un altre amics.